Huída desesperada

Bajó por las escaleras rápidamente, dejando un leve ruido por sus tacones. Corría mirando hacia atrás sin cesar, temiendo que su perseguidor le hubiese aventajado demasiado. Se deslizó por las callejuelas hábilmente, sin saber a dónde se dirigía. Debía de pensar con rapidez, una rapidez que en aquellos momentos no conseguía encontrar.

Mientras corría seguía repasando en su mente las palabras que había escuchado hacía unos minutos. Todo había ocurrido de manera muy extraña. Por órdenes de su jefe debía quedarse hasta acabar el informe, así que se quedó en la oficina hasta bien entrada la noche. Cuando se disponía a abandonar el edificio, oyó una voz en una de las oficinas, pero en ninguna de ellas había luz, así que se acercó despacio hasta la puerta de la misma y se quedó allí parada durante unos instantes. Un espacio de tiempo suficiente para escuchar parte de una conversación telefónica.
Un hombre vestido de negro repasaba archivos y documentos del despacho mientras escuchaba órdenes por su móvil. Las órdenes habían sido claras: encontrar unos informes y llevárselos de allí, después provocar un incendio para no dejar prueba alguna.
Ella se quedó parada y cuando fue a coger el móvil para avisar a la policía, lo hizo con tan mala suerte que su bolso cayó al suelo.

El hombre se volvió y sorprendió a la chica haciendo una llamada. Las miradas de ambos se cruzaron, la de ella contenía miedo y la de él una combinación de sorpresa e ira. Lo dejó todo en el suelo y, sin controlar sus pasos, únicamente siguiendo su instinto de supervivencia, empezó a correr hacia la salida del edificio para después seguir corriendo hacia un sitio seguro. El hombre dejó todos los documentos y salió tras ella.
Ambos se enzarzaron en una carrera por calles industriales desérticas. Ella corría mirando calle sí, calle no hacia atrás, temiendo que su perseguidor le hubiese cogido demasiada ventaja.
Tras unos interminables e intensos minutos de huída desesperada, le pareció que los pasos tras ella se doblaban, dando la impresión de que alguien más la seguía. Siguió corriendo hasta que, en una de sus miradas hacia atrás, se dio cuenta de que el hombre ya no la seguía. Entonces se paró en seco, apoyando sus manos sobre las rodillas e intentando coger aire. Miró a todos los lados, inspeccionando cada rincón que las tenues luces de las calles industriales dejaban ver, pero no encontró ni rastro de su perseguidor.

Aún con el miedo en el cuerpo, empezó a caminar hacia alguna calle céntrica que la alejara del polígono, pero fue entonces cuando, al doblar la esquina, se topó de bruces con el hombre y ambos cayeron al suelo. Levantándose tan rápido como le era posible, intentó escapar de nuevo, pero el hombre fue más rápido esta vez y la atrapó.

Fueron momentos de angustia. En su mirada se podía apreciar el terror, sabía que había escuchado demasiado y que aquel hombre era capaz de hacer cualquier cosa para silenciarla. Él sabía que la tenía en sus manos, pero antes de que la tocara, otro hombre apareció de la nada. Lo atacó por sorpresa, lo que hizo que la chica cayera al suelo por el impacto. Ella se levantó rápidamente y, tras ver en el rostro del hombre misterioso una tímida sonrisa de complicidad, empezó a correr de nuevo, sabiendo que esta vez ya no la seguiría nadie. Volvía a ser libre, lo sabía.

Al llegar a la ciudad se paró y volvió la mirada hacia las calles del polígono. Recordó la cara de su salvador y esbozó una leve sonrisa. Una sonrisa de alivio. Había vuelto a nacer.

Qui aturarà tantes guerres i tants horrors

La pregunta del milió, qui aturarà tot això? Tot això que sembla que s’escapa de les mans, tots aquests desastres que ens atrapen cada dia més i ens duen cap a algun lloc desconegut, un lloc on domina el terror, un lloc solitari, on domina el color gris... Un lloc inhabitable però construït per nosaltres, pels nostres fets, pel nostre orgull que cada dia ens enfonsa més en l’abisme...

Y la resposta? Algú l’ha trobada? O és que tothom la sabem però no la volem dir per por? Si no la sabem, hem de trobar-la. El primer pas és saber què és tot això, segons el diccionari:
Guerra: lluita armada entre països o grups de persones.
Oh! Però aquesta definició no ens aporta res. Volem saber per què es fa aquesta guerra. Però hi ha moltes classes de guerres, i la més dolenta és la guerra civil, una guerra entre ciutadans d’un mateix país, entre famílies... Aquesta és la més terrorífica de totes.
Per què dos països estan en guerra? Qui és tan dolent que vol el mal? És que aquestes persones no tenen sentiments? No els importa quantes vides es perden, quants nens queden sense pares o quin pobre futur els espera?

En temps antics les guerres es feien per conquistes; per orgull per als qui les feia, perquè si guanyaven tothom els admirava... Llavors ja tenim una de les causes d’aquests conflictes: l’orgull propi, el sentiment d’autoritat, ser respectats i admirats.
Ara es fan pel petroli o per venjança; petroli en els nostres dies equival a diners. Ja tenim la segona causa i la més importants: els diners! La gent d’avui només pensa en els diners. No importa a qui t’hagis de dur per endavant, només importa el benefici que en treguis. Una persona no és mesurada per ser bona o dolenta, sinó per la quantitat de bitllets que té al banc. Els diners, lamentablement, ho poden tot. Si ets ric gaudiràs dels majors privilegis, t’obriran les portes vagis on vagis... Però per això hem d’arruïnar a la resta del món? Val la pena trepitjar als demés per això? No podem ser feliços com persones normals?
També hi ha una altra causa, més minoritària -però no per això s’emporta menys vides a l’any- la religió. Avui dia hi ha diversos conflictes per les creences. Però quan les creences et porten a la lluita amb altres persones...
Mirem on mirem veiem desastres, engeguem la televisió i a les notícies no veiem altra cosa que coses negatives...

I la pau? Què és i on està?
Pau: estat de tranquil·litat que no és alterat per res. Acord amb el qual s’acaba una guerra.
Per què no fem la pau? Per què no comencem a fer un món nou per viure-hi millor, encara que triguem els nostres descendents podran gaudir d’aquest món pacífic...
Tot això sembla una utopia... Crec que mentre que hi hagi diners, rics i pobres, ambició i maldat al món, religions fanàtiques hi haurà guerres i regnarà el terror.
Només de pensar-ho...

T'estimo i t'estimaré sempre

Al final va ser França. Després de pensar-s’ho bé, perquè la cosa havia estat molt renyida entre França i Anglaterra, el claustre de professors va escollir França com destí del viatge de dues setmanes a un país europeu. Van dir que els hi havia atret més l’apassionant història de França que no pas la d’Anglaterra i així, practicaríem el francès. Però van aclarir que el viatge de l’any vinent seria a Anglaterra.

Era el meu primer viatge en el que portàvem d’universitat, i la idea de passar dues setmanes a França m’atreia molt. Ens allotjaríem en una casa en el centre de la ciutat. Un cop allí ens dedicaríem a repassar la història francesa, millorar l’idioma i conèixer als francesos. Quan li vaig dir al meu germà que anava a París es va interessar molt i em va dir que quan anés a veure la Torre Eiffel l’avisés. Em va avisar molt que París era la ciutat de l’amor, però jo com no creia en això em vaig posar a riure, i que allà havia conegut a la Sílvia –la seva núvia-.
El 4 d’abril era el dia de sortida, a tres quarts de sis carregàvem les maletes al cotxe i posàvem rumb cap a l’aeroport, i a dos quarts de sis ens reuníem amb els professors.
El viatge no va ser gaire llarg i a les vuit ja estàvem deixant les maletes a les habitacions. Després d’esmorzar, com que tots sabíem que ens quedava un llarg dia, ens vam anar ràpidament cap al punt de sortida: la Place des Pyramides. Un cop allí vam començar la ruta.
L’Illa de la Cité, l’Ajuntament, Bastilla, Sorbona, Panthéon i Saint Germain des Prés. A cada lloc que vèiem fèiem fotos i esperàvem les explicacions dels professors. Escoltàvem fascinats les històries que havien passat en aquells llocs, les més interessants sempre eren –sense dubte- les de la Revolució Francesa.

El temps passava volant i, com que a França es menja més d’hora que aquí, vam parar als Camps Elíseos a menjar. Teníem unes magnífiques vistes dels camps i de la Torre Eiffel. Era magnífic, com un somni. I és clar, la visita que més esperàvem era la de la Torre Eiffel. De seguida vam pujar en ascensor cap a dalt de tot. Allò sí que eren vistes! Es contemplava quasi tota la ciutat, era una meravella. Jo estava tranquil·lament gravant en vídeo quan algú em va saludar darrera meu. Quan em vaig girar em vaig quedar ben parada. Era l’Àlex, un antic amic d’infància que feia molt que no veia. Em va sorprendre tant que em vaig quedar sense paraules. Després de la sorpresa em va explicar que ell també estava allà amb l’institut, però ell ja portava una setmana. Vam estar tot el temps que vam poder junts, i abans d’anar-me’n em va donar l’adreça del seu hotel i el seu telèfon i em va dir que quan acabés les visites escolars li truqués.

Després de veure l’Arc de Triomf, per la tarda vam anar al museu del Louvre i, sense saber per què, vaig estar tot el temps pensant en ell. Feia molt de temps que no el veia, ja ni el reconeixia ni me’n recordava d’ell. Havia canviat tant... Però seguia conservant aquells ulls tan bonics de sempre, uns ulls verdosos tirant a marrons que inspiraven confiança.
La visita al museu va ser molt llarga i quan vam sortir ens vam anar cap a la casa.
Vaig passar tres dies sense saber res més de l’Àlex i, com ja no m’aguantava més i teníem un dia lliure, el vaig trucar. Com que jo no coneixia París, vam quedar davant de la Torre Eiffel. Menys mal que no vaig haver d’esperar, perquè estava com un flam. Només arribar em va abraçar i em va dir que ja es pensava que mai el trucaria perquè havia trigat molt. Se’l veia tant nerviós com jo, la qual cosa em va relaxar. Mentre caminàvem pels carrers de la ciutat de l’amor em va explicar que s’havia mudat al barri de Sants, per això vam deixar de veure’ns, i es va disculpar per no haver-se acomiadat. Però que no per això havia deixat de saber de mi, perquè el seu germà i el meu continuaven anant a la mateixa universitat i ell preguntava per mi. Vam passar per un pont famós sobre el Sena i després vam llogar una barca per passejar-nos pel riu. El vespre començava a veure’s mentre continuàvem parlant i rient. De vegades es callava i em mirava mentre jo feia fotos o gravava en vídeo i quan el mirava es feia el despistat. Quant més temps passava més sabíem que aviat havíem de tornar i les converses s’apagaven i deixaven espai lliure a les mirades. Quasi sense parlar ens vam deixar portar i la màgia va fer el demés. Em va abraçar tendrament i em va besar.
Ens vam sentir com dos nens, que dels seus ulls surt tanta brillantor que apaguen el Sol i el rellotge es va aturar...



Vam deixar la barca i vam començar a marxar cap a la casa tots dos, perquè es va encapritxar en acompanyar-me. Anàvem callats. Teníem tantes ganes d’estar junts que ens vam quedar sorpresos. Ell va ser el primer en reaccionar i em va dir que m’estimava, tant que no sabia com havia aguantat fins aquest dia. Ho havia estat planejant des de mesos, juntament amb el meu germà. Va començar a explicar que quan el meu germà li va dir que estaria aquí igual que ell es va posar molt content, però a la vegada nerviós perquè tenia tantes ganes de veure’m que no sabia com fer-ho. Així que va parlar amb el Toni, el meu germà, i es van posar d’acord per seguir els meus passos. Per això el Toni tenia tant interès en saber quan anava a la Torre Eiffel! I per això em deia que era la ciutat de l’amor i que mai es sabia què podia passar...
Estàvem molt a prop de la casa. Només em quedaven quatre dies per estar amb ell, només quatre... Va arribar el moment de reaccionar, havia estat callada durant tot el camí de tornada i ara tocava parlar. Li vaig dir, primer de tot, que l’estimava molt. Que m’havia sorprès del tot amb tot això que havia fet. Que mai ningú havia fet una cosa que s’assemblés per mi i que no volia que s’anés, que només ens quedaven quatre dies per estar junts i que no sabia què més dir... I no vaig poder dir res més perquè es va emocionar i va començar a plorar dissimuladament, intentant que no es notés. Al veure’l així no em vaig poder estar, i vaig començar a plorar jo també, el vaig abraçar molt fort i el vaig besar.

Aquella nit, quasi no vaig poder dormir. Les companyes d’habitació volien saber on havia estat tot el dia però jo no vaig deixar anar ni gatge. Al dia següent vam anar a Versalles, el gran i luxós palau del rei Sol. La visita ens va ocupar el matí i part de la tarda. Així que només ens van deixar dues hores lliures. Aquestes hores, esperades amb molt d’entusiasme per mi, les vaig aprofitar per quedar amb l’Àlex en un cafè. Es va presentar amb una petita caixa de bombons, dels quals van sobrar més de la meitat i després vaig compartir amb les noies. A dins hi havia un sobre, eren les fotos que ens havíem fet el dia anterior.

A l’endemà no el vaig poder veure perquè vam marxar a un poble de les afores a veure els castells del Loira. Només quedava el dia següent... La nit es va passar en un no res. Al matí vaig rebre un missatge: “Tornarem a recordar aquell lloc on una vegada vam jugar a estimar i on una vegada de tu em vaig enamorar; on quasi sense mirar-nos el nostre cor va començar a cridar-nos” Aquell lloc al que es referia era la Torre Eiffel, on ens havíem trobat el primer dia... Només feia una setmana i semblava que havia passat tota una vida. Aquell era l’últim dia i a les sis s’anava. Com que aquell dia no vam fer gaire cosa, només una visita a la catedral de Notre Damme, després de menjar em vaig donar pressa a arribar d’hora a la Torre Eiffel. Justament quan portava cinc minuts esperant, i s’apropava l’hora en la que ens vam veure el primer dia, va aparèixer darrera meu i sense fer soroll. Però aquesta vegada em va rodejar amb els seus braços i em va agafar les mans, mentre em deia “Hola, em reconeixes?” Semblava que havíem tornat a aquell 4 d’abril, era el mateix lloc i la mateixa hora.
No tenia gaire temps i, encara que volíem parar el temps, no vam poder. Així que em va besar i em va abraçar. Sentia que s’anava una part de mi mateixa amb ell. I va arribar el moment d’acomiadar-nos, em va dir que m’estimava i em va donar una rosa.
I allà em vaig quedar, sola, veient com s’anava. Quan va desaparèixer de la meva vista vaig continuar allà parada, com una estàtua. Semblava que no m’ho podia creure. Aquell noi amb el que jugava de petita i al que vaig oblidar, en quatre dies m’havia fet tan feliç i m’havia fet estimar de nou... Llavors em vaig adonar de com l’estimava, em vaig recordar del meu germà i de la Sílvia i em vaig adonar que la ciutat de l’amor m’havia enxampat com a molts altres...

L’última setmana a París se’m va passar volant. Entre els professors, els amics, les visites a nous llocs i el treball que vam fer tots plegats van fer que els dies passessin més de pressa.
Quan vaig tornar a Barcelona, a l’aeroport m’esperava el Toni i la Sílvia. El meu germà tenia un somriure especial i, després d’abraçar-me, em va dir “Veus? T’ho vaig dir, París és la ciutat de l’amor. Tinc una sorpresa per a tu...” I en acabar de dir-me això es va apartar i va aparèixer l’Àlex amb una rosa. Corrents, vaig deixar les maletes i vaig arrencar a córrer cap a ell i em va agafar rient i abraçant-me ben fort.

I com passa el temps! D’això ja fa cinc anys... La setmana passada em va convidar a menjar, però no vam anar a menjar sinó a l’aeroport. Em va enganyar i en dos hores vam estar davant de la Torre Eiffel. A dalt, vam anar exactament al lloc del primer dia, a la mateixa hora i el mateix dia. I durant un moment ens va semblar que no havia passat el temps, que tornàvem a ser a batxillerat en aquells viatges que fèiem. Però aquesta vegada va ser molt més diferent. Només arribar al lloc em va mirar fixament amb aquells ulls tan bonics que té i em va preguntar, mentre –no sé d’on ni com- sonava una cançó de la Whitney Houston I always love you:
- Ets feliç?
- Molt. Mai hauria pensat que la felicitat completa existia i tu m’has demostrat que sí. T’estimo molt. Això és com un somni... Un somni del que no vull despertar.
- És un somni fet realitat. I ja ho veus, tornem a recordar aquell lloc on una vegada vam jugar a estimar i on una vegada de tu em vaig enamorar. T’estimo i t’estimaré molt.

I ens vam deixar portar i la màgia va fer el demés. Ens vam sentir com dos nens, que dels seus ulls surt tanta brillantor que apaguen el Sol, i el rellotge es va tornar a aturar...

Si jo fos mariner

Si jo fos mariner navegaria tots els mars i oceans de la Terra.
Faria la volta al món i pararia als ports de les ciutats més curioses que hi hagués.
Potser trigaria mesos en fer tot el viatge però me’l prendria amb molta calma, portaria la camera de vídeo i la de fotos, ben segur que em sortiria un bon reportatge. A més a més, si el reportatge em quedés ben fet l’ensenyaria als d’una televisió local o regional, seria com una sèrie on tothom pogués descobrir com és el món marítim i els pensaments que es tenen quan estàs a alta mar.

Però i si m’agradés molt? Potser després m’agradés massa la idea de convertir-me en una marinera. Llavors hauria d’anar-me’n a un poble petit de pescadors de la costa catalana a viure de la pesca. Seria una vida tranquil·la, massa i tot. El que menys m’agradaria seria haver de sortir a mitja nit amb la meva barca de pescador i trobar-me amb la desil·lusió de que la pesca ha baixat.
No crec que hagi moltes marineres a un d’aquests pobles de la costa, segur que la majoria són homes. Seria el comentari de tot el poble però a mi em donaria igual.

Soparia aviat i m’estiraria al sofà una estona fins que arribessin les dotze i llavors em canviaria la roba i agafaria la manta de darrera de la porta d’entrada i baixaria carrer avall fins arribar al passeig marítim.
Llavors em trobaria amb els altres pescadors, m’acostaria a la meva barca i pujaria. Ja estaria a punt per sortir a pescar.
M’endinsaria mar endins i trauria la xarxa d’un racó, la llençaria a l’aigua i m’estiraria posant-me la manta per sobre. I així, mirant les estrelles i la Lluna passaria les hores de pesca fins que arribés les cinc de la matinada.

A les cinc trauria la xarxa de l’aigua i donaria la volta per arribar a terra.
Quan arribés, compararia amb els altres pescadors la pesca. Després posaria els peixos a les capses i amb els altres pescadors aniria a la llotja.
Quan acabés de vendre-ho tot, pujaria pels carrers veient com tothom obre els bars, els mercats i les botigues fins arribar a casa meva.
Obriria la bústia per agafar les cartes. Entraria, deixaria la manta darrera de la porta, les cartes a la taula i m’aniria al llit a dormir fins l’hora de menjar.
A l’hora de menjar em llevaria, faria el menjar i menjaria. Després sortiria a comprar a les botigues de queviures i passejaria per la platja una estona. Quan em donés compte, serien les vuit passades ja del vespre; començaria a córrer pels carrers i arribaria a casa amb el temps just de fer el sopar. Soparia, veuria la televisió mentre obro les cartes i a les dotze faria el mateix de la nit anterior: canviar-me de roba, agafar la manta i baixar carrer avall fins a la platja per agafar la barca i anar a pescar.

Qualsevol nit pot sortir el sol

“No ho suporto més, me’n vaig!” Pam! Crits i cops de porta que venien i tornaven. Això era una cosa habitual en aquells dies a casa meva. Llavors sortia al carrer i començava a caminar sense saber cap a on anava. Aquell dia vaig anar a parar a un parc. Submergida en els meus pensaments em vaig asseure a un banc. Vaig baixar el cap com si m’estés ofegant, la veritat és que no sabia ni el que em passava, era una sensació de pressió i ansietat al pit. En aquell moment alguna cosa o algú em va tocar l’esquena. Vaig incorporar-me i vaig veure un noi. “Què et passa?” Em vaig quedar impressionada, en molt de temps algú es preocupava de mi. Sense voler vaig començar a parlar amb ell, encara que no acostumo a parlar amb estranys, com si el conegués de tota la vida:

“Un dia la meva germana gran va venir a la meva habitació i em va fer un aperitiu del que més tard passaria: “S’han passat tota la nit discutint i des de que s’han llevat no han parat una altra vegada. Aquesta vegada va en serio.” Això em va preocupar molt i vam sortir de l’habitació per assabentar-nos d’alguna cosa. Cap de les dues no ens pensaven que les coses haguessin arribat tan lluny: “Nenes, ho hem estat meditant i hem decidit donar-nos un temps” La Laia em va mirar amb els ulls com taronges, això de donar-se un temps era traduït al nostre idioma com separació! Per molt que la Laia i jo ens vam queixar ells van dir que ja havien pres la decisió. No hi havia res a fer. Aquell mateix dia el pare se’n va anar contenint les llàgrimes.
Després d’això res va tornar a ser el mateix, la meva mare es passava el dia en el seu “món” i la meva germana i jo no sabíem què fer. Van passar les setmanes i la situació es va posar encara més tensa, la mare va tornar del seu “món” a la realitat i va començar a estar massa per nosaltres. A cada pas que fèiem havíem de donar explicacions. I si això ja era bastant, encara ho suportàvem les dues plegades però un bon dia va agafar les seves coses i se’n va anar a casa d’una amiga, em va deixar completament sola amb la meva mare. Això em va fer molt de mal, ara tota la tensió que hi havia a casa meva queia a sobre meu. Jo sola m’havia d’empassar tots els problemes, sense cap ajut. Necessitava portar la meva mare al metge però ella es negava, trucava a la Laia però passava completament de mi. Llavors no ho vaig poder aguantar més i cada dia explotava més. Tota la paciència que havia tingut abans es va esfumar en un tres i no res. Si la mare em cridava jo també, no parlàvem, si ella em tenia que dir alguna cosa ho feia amb crits o potser no deia res. Per resistir cada dia sortia de casa i m’anava a fer un volt per tranquil·litzar-me. Va arribar un moment que arribava del col·legi i em tenia que fer el menjar perquè ella ja havia menjat sola. Un dia vaig arribar a casa i no la vaig trobar, la vaig trucar al mòbil però no em va contestar, vaig trucar a la meva germana i al pare i tampoc. Al cap d’una hora de nervis i mirant per la finestra va entrar com si res. En aquell moment vaig explotar realment; li vaig preguntar on era però m’ignorava, la vaig agafar i mirant-la als ulls vaig començar a plorar de ràbia. Això sembla que la va afectar i em va començar a cridar dient-me que jo no era ningú per controlar-la. “Saps què? Que n’estic farta, no ho suporto més, me’n vaig!” Pam! Cop de porta. En aquell moment ho vaig enviar tot a fer punyetes i vaig començar a caminar sense saber cap a on. I així vaig arribar aquí.”

El noi, que es deia Lluís, era molt amable amb mi i em va escoltar atentament tota l’estona. Després ell em va parlar una mica d’ell i com estàvem tan bé vam quedar al dia següent al mateix lloc. Cada dia per la tarda anava al mateix parc i parlàvem de tot una mica, així van anar passant els dies i tota la pressió que tenia a casa meva desapareixia quan estava amb ell. El primer dia que el vaig conèixer i em va preguntar què em passava em vaig emocionar. A la meva família ningú es preocupava per mi: el pare estava desaparegut, la meva germana passava de mi i la resta de familiars només estaven per la meva mare. Ningú es preocupava si jo ho passava malament o no, només el Lluís i va ser una cosa que li estaré eternament agraïda. Dos mesos després, la meva mare continuava igual. Ell em recomanava que tingués molta paciència, em deia que ell havia conegut un cas semblant i amb el temps les coses s’havien anat solucionant; sempre em deia una frase molt bonica: Qualsevol nit pot sortir el Sol. Em donava molts ànims. Mentre estava amb ell la meva germana em va trucar:
- Es pot saber on estàs? Se suposa que havies d’estar a casa amb la mare. Ja veig que no!
- Em sembla que tu no ets la més indicada per recriminar-me coses. Et recordo que tu te’n vas anar i em vas deixar a mi amb tots els problemes!
- Mira, ara no ens posarem a discutir qui ha fet què. Et truco per dir-te que sóc a l’hospital... Has de venir ràpidament, he anat a casa aquesta tarda i he trobat la mare més nerviosa del normal i l’he portada aquí. Els metges m’han ficat una brega perquè no l’havíem portat abans... Es veu que és una crisi nerviosa i que està molt desenvolupada... Ja he localitzat al pare i ve de camí. T’espero.
Em va caure el mòbil a terra, em vaig quedar paralitzada i pàl·lida. El Lluís es va posar nerviós al veure’m així. “Què et passa?” “Hospital... Mare... Laia... Una crisi nerviosa...” Estava tan nerviosa que no podia parlar i al pobre noi li va costar entendre’m. Quan per fi em va entendre em va tirar del braç per aixecar-me mentre trucava a un taxi. Durant el trajecte el Lluís intentava tranquil·litzar-me però jo no responia. Només baixar del taxi vaig arrencar a córrer i el noi quasi no em seguia i m’anava cridant “On vas, no saps on és!” al mateix temps que preguntava on parava la meva mare. Després de donar voltes corrent un metge em va cridar l’atenció però jo vaig veure de seguida la Laia i vaig passar del metge. “Com està?” Em va senyalar el vidre que separava el passadís d’una habitació. Allà dins estava la meva mare dormint, al costat d’ella hi havia un metge. Vaig començar a plorar desconsoladament sabent que no podia fer res per ella. El metge va sortir i ens va dir que només podíem esperar, de moment estava bastant bé. Encara que les notícies eren bones, jo vaig notar al metge massa fred.

Va passar una hora, l’hora més llarga de la meva vida, jo anava d’una banda a l’altra del passadís mirant el rellotge i intentant trobar a un metge. M’aturava i mirava la meva mare i tornava a plorar. Allà dormida, per la quantitat de tranquil·lizants, semblava que estava molt feliç. La Laia, en veure’m així, em va dir que se’n penedia molt d’haver-me deixat sola. Em va dir que mai ho tornaria a fer. Estava sent sincera i la vaig perdonar. Ella no tenia la culpa de tot el que havia passat. Llavors va entrar un metge i va sortir en dos minuts. Venia amb notícies. Just en aquell moment va aparèixer el meu pare, ni el vaig mirar, ara només m’importava la mare. El Lluís em va agafar la mà ben fort. “Poden estar tranquils, evoluciona favorablement. D’aquí a cinc minuts la traslladarem a una habitació i un quart d’hora més tard es despertarà. Quan això passi han de tenir molta cura d’ella i estimar-la molt. Després un metge es passarà i parlarà amb vosaltres.”

Semblava que havia sentit la cosa que em podia fer més feliç al món, i realment ho era. La meva mare es recuperaria i amb l’ajut dels metges tornaria a ser una persona normal. Vaig començar a plorar, però aquesta vegada d’emoció i alegria.
En aquell moment el Lluís em va agafar l’altra mà i em va mirar als ulls dient-me, abans d’abraçar-me, “Veus com qualsevol nit pot sortir el Sol?”

Prou! S'ha acabat!

Tenia por de mirar-se al mirall. No sentia la seva cara de tants cops que havia rebut. Estava allà, en un racó, ajupida amb els braços agafats per davant de les cames, amb la vista completament perduda. Semblava que s’havia tornat boja, i realment es tornaria si allò continuava així.

El seu home s’havia anat al bar, a prendre unes canyes, i sabia que quan tornaria podien passar dues coses. Tornaria tan borratxo que cauria damunt del llit i no es llevaria fins a l’endemà o bé, l’apallissaria com havia fet abans d’anar-se’n. Vivia en un calvari del que no sabia quan podria sortir. I el pitjor no era ella, perquè ella sabia aguantar tot el que fes falta, el pitjor era el seu fill. El seu fill de cinc anys que de quan en quan també rebia algun cop, llavors el pobre nen es posava rere la mare tremolant. Ella li suplicava a l’home que el deixés estar, que per rebre cops bastava ella.

Era un malson, comptava les hores que li quedaven per estar a soles amb el seu nen. Més d’una vegada havia pensat en abandonar la casa i anar-se’n ben lluny, però mai havia tingut el valor necessari per fer-ho.
Els maltractaments havien començat l’any passat, però llavors no eren tan continus ni tan forts. Es va pensar que l’home tenia un temperament fort i res més. Però des de feia dos mesos s’havien convertit en brutals pallisses.
Mai hauria pensat que aquelles mans, que semblaven donar amor i pau, podien ser fetes servir per als maltractaments. No coneixia a aquell home que un dia la va enamorar.
El nen quan sentia els crits i els cops es ficava a sota del seu llit i quan el seu pare sortia al carrer anava cap a la seva mare. Es quedava davant d’ella, mirant-la, i tímidament li preguntava si estava bé. La dona li deia que sí i intentava llevar-se, però a vegades no podia, i el nen li preguntava si el seu pare era dolent. Com li deia al seu fill que aquell home no era dolent, si el nen també havia patit els cops?
Les seves germanes li van dir que el denunciés, que acabés amb aquell malson d’una vegada i per totes, però ella tenia por. Tenia por de que quan s’adonés fos pitjor i intentés matar-los als dos.

Un dia, l’home va tornar de la feina molt enfadat perquè l’havien acomiadat. Com que no es va trobar a la seva dona a casa, es va anar a buscar al nen a l’escola. El nen, en veure’l va sortir corrents i quan el seu pare el va atrapar se’l va endur cap a casa mentre el nen plorava. Un cop va arribar allí el va apallissar fins que el nen es va callar. El va deixar a la seva habitació i es va anar al bar. Quan la mare va tornar del treball i es va trobar al seu fill marcat per tots els cops que havia rebut, li va preguntar –tot i sabent la resposta- qui li havia fet allò. El nen, que li queien les llàgrimes, va dir tartamudejant que havia sigut el seu pare.
Allò va ser la gota que va fer caure el got. La ràbia li va envair i, de cop i volta, va sentir que havia arribat l’hora d’acabar amb tot allò i es va fer càrrec de tot el valor que portava a dins i va agafar al seu fill i, sota la neu que queia, es van dirigir cap a la comissaria més propera. “Prou! S’ha acabat! Fins aquí podíem haver arribat, no penso deixar que un home torni a apallissar al meu fill”

A la comissaria va explicar tot el que havia passat i va demanar un policia que velés per la seva seguretat, perquè sabia que l’home els perseguiria i el desenllaç seria fatal. El policia que els prenia nota de la denúncia es va comparèixer d’ells i es va oferir per ajudar-los en tot el que els calgués. Va encarregar a un policia anar amb ells a un hotel i acompanyar-los en tot moment. També li va recomanar a la dona un bon advocat d’ofici, ja que havia vist que no portava res a sobre i no podria pagar a un privat.
Efectivament, l’home la va trucar diverses vegades però no va contestar a cap de les seves trucades. Els missatges que li deixava a la bústia de veu eren amenaces, li deia que ja estava a disposició judicial i que aviat es trobaria amb ella i la mataria per haver-lo denunciat.

Afortunadament les amenaces no es van complir. En dues setmanes es va celebrar el judici, i amb proves més que suficients, la dona el va guanyar. Tot el patiment es va veure recompensat quan va veure al seu marit, no per gaire temps perquè volia el divorci, rere les reixes. I així va dir prou a aquell malson i va acabar amb el calvari que l’estava tornant boja.

Aquelles mans no van arribar a matar-la però ho haurien pogut fer.
Aquella dona va poder dir prou i acabar amb tot, però avui dia hi ha milers de dones al món que no denuncien als seus marits i continuen vivint en un calvari permanent.

Mentre contemplava les onades batent contra les roques

El meu padrí s’havia anat a Madrid feia poc més de quatre mesos. El motiu del seu viatge era la inauguració d’un hotel en el centre de la capital. L’any anterior va entrar en una empresa hotelera i li havia tocat anar-se’n a Madrid a treballar com a director del nou hotel. El treball era temporal, seria cosa de dos anys com a màxim, després tornaria al seu poble natal, Roses. Amb ell s’havia anat també la meva germana, que aprofitava la seva estança en la capital per començar la seva carrera.

A casa els trobàvem molt a faltar i intentàvem mantenir-nos en contacte amb trucades setmanals i viatges mensuals. Però amb tot i això els trobava molt a faltar.
El cap de setmana van venir aquí. Vam estar dinant tots junts i després vam anar a fer un volt per la platja. Mentre caminàvem, el meu padrí em va dir que trobava molt a faltar el seu poble, la seva platja, els carrers pels que havia passat tantes vegades... S’anava posant trist, però ma germana el va recordar que a Madrid tampoc s’estava gens malament. Havien conegut a molta gent i els caps de setmana s’anaven de festa i havien conegut molts llocs nous. Però el que més trobaven a faltar, a part de nosaltres, era el mar. Nosaltres no li donem importància perquè el veiem cada dia, però ells a Madrid no el tenien. I em va dir que mai es dona importància a les coses fins que les perds. I quina raó tenia!

El dijous era l’aniversari de mon pare, ma mare es va llevar a les vuit, com cada matí. Seguint la rutina va fer l’esmorzar mentre posava la televisió. I quan m’estava llevant va fer un crit des de la cuina. Espantada, vaig córrer cap a la cuina per veure què li passava. Al arribar, estava completament callada i començava a plorar, jo li preguntava què li passava però no aconseguia sentir-la. Fent gestos va assenyalar la televisió i en girar-me vaig veure horroritzada les imatges que mostraven trens cremats. De seguida vaig pujar el volum de la televisió i un reporter va passar un missatge: “Hi ha hagut un atemptat a Madrid. Encara desconeixem les causes però sembla que ha estat obra de la banda terrorista ETA.” Les imatges anaven passant, es veien parts d’un tren cremades i molta gent corrents d’un lloc a un altre amb ferits...
Horrible, aterrador, monstruós... Era increïble que una cosa així hagués pogut passar, tant la meva mare com jo ens vam bloquejar. Mil i un pensament passaven per la meva ment alhora que veia les imatges, fins que vaig agafar el telèfon i vaig trucar a ma germana. No li podia haver passat res, no s’ho mereixia, però qui es mereixia aquesta cosa tan brutal? Aquesta acció semblava feta pel dimoni.

Afortunadament, aquell dia havia hagut vaga d’estudiants i quan ma germana em va agafar el telèfon vaig poder comprovar que estava bé.
Més tranquil·la, vaig trucar al meu padrí però de seguida els nervis es van tornar a apoderar del meu cos al veure que no m’agafava el telèfon.
La desesperació augmentava a cada minut que passava sense notícies, tant ma mare com jo desitjàvem que ell estigués bé, però teníem poques esperances perquè a aquella hora cada dia es dirigia a l’hotel en tren.
Cap a les onze del matí vam rebre la notícia que esperàvem no sentir: el meu padrí era un dels morts a causa de l’explosió de les bombes de l’atemptat, l’havia agafat de ple mentre viatjava cap a Madrid.

No! Em negava a creure que ja no tornaria a estar al seu costat, que mai més em parlaria, que mai més tornaria a veure la platja que tant estimava... Els nervis es van apoderar de mi. Vaig sortir corrents de casa, vaig baixar el carrer corrents com mai ho havia fet. Mentre corria les llàgrimes anaven sortint dels meus ulls, rodolaven per les meves galtes i es perdien amargament pel meu coll, elles també volien escapar de la realitat, volien començar a córrer per oblidar la crua realitat...
Els veïns es quedaven espantats al veure’m baixar corrents pels carrers i em cridaven, quan vaig arribar a la cruïlla un cotxe va estar a punt d’emportar-me per endavant però semblava que encara quedaven àngels al cel per tenir cura de mi. El cotxe va parar en sec, posant a prova als frens, va tocar el clàxon i va començar a cridar-me. No vaig sentir el que deia i vaig continuar corrent carrers avall.
Mentre corria i el vent em despentinava els cabells, passaven per la meva ment les imatges dels trens, la meva memòria buscava moments en els que havia estat amb el meu padrí i me’ls mostrava... No podia aguantar més, era massa pressió, després pensava en ma germana, s’havia salvat de la mort per una pura casualitat. Si no hi hagués hagut una vaga ella també seria morta en aquell moment...
I continuava corrents contra el vent, ja no sentia els peus, però tampoc sentia el meu cos, semblava que no existia, que només era part del vent. I en aquell moment m’hauria agradat ser-ho, que el vent m’endugués i no em fes tornar.

Havia arribat al passeig marítim i mentre continuava corrents i veia el mar vaig començar a plorar com una nena petita a la que li han tret de les mans la seva joguina preferida. Les meves llàgrimes es convertien en onades i dificultaven la meva visió. I em vaig aturar en sec, sense pensar-ho, després d’haver corregut com mai ho havia fet. M’havia aturat davant de les roques. Vaig deixar la meva ment en blanc, em vaig asseure sobre la sorra mullada per l’aigua salada. Les onades mullaven els meus peus però em donava igual, tenia la vista fixada en l’horitzó.
Vaig perdre la noció del temps, i quan un tren va passar fent el seu soroll habitual per avisar que no parava a l’estació vaig tornar a la realitat. Vaig passar la meva mirada cap a les roques. Allà estaven, esperant a ser mullades per les onades, immòbils i agrupades. Les onades anaven i tornaven sense rendir-se, glopejant cada vegada amb més força les roques.
Mentre contemplava les onades batent contra les roques vaig comprendre que les onades no es rendeixen encara que tinguin pedres al davant. Els dóna igual tenir davant a una muntanya, elles continuen intentant-ho. I va ser quan els pensaments es van entrellaçar i vaig veure que havia de ser forta, tornar a casa amb els meus pares i anar a l’aeroport de Girona per anar a Madrid. Allà havia moltes coses per fer, i una de les més importants era abraçar a ma germana.

Tot va ser molt dur, cada hora passaven comunicats amb els morts i ferits que l’atemptat havia causat... S’anava investigant i es descobria qui havia sigut el que no havia tingut ànima per fer una cosa com aquella...
Al dia següent, vam anar tots junts a la manifestació. Vam anar per donar a conèixer el nostre pensament sobre aquells fets horrorosos que ens han marcat per sempre.
Aquella nit el país i el món sencer es va unir al patiment dels familiars de les víctimes i, mentre escoltava la ràdio intentant desconnectar, vaig escoltar una cançó amb una lletra especial: “Estic buscant en va un una sola explicació que d’una vegada per totes justifiqui tanta incomprensió; si la vida ens importa, i si no som tan idiotes, per què ens dediquem a cobrir el món de dolor?”

Això mateix penso jo, per què existeix gent que només vol el terror i el dolor dels altres? Des d’aquell dia aquell dijous va ser anomenat com l’11-M, amb el lema: “En aquell tren anàvem tots” I és cert, anàvem tots.

Estimats pare i mare, no discutiu més

Pare, no ha sigut culpa de la mare com tu li fas veure, no. La decisió l’he pres jo i no li busquis més els tres peus al gat.
Et conec prou bé i sé que ara li estàs dient que tot ha sigut per la seva culpa perquè em va animar... Però això no és veritat.

Mare, no et culpis per haver-me parlat de l’operació. Assumeixo tots els riscos, sé que poden passar dues coses: passar l’operació amb èxit i curar-me de la malaltia, o bé no passar l’operació i morir.

Va ser una decisió complicada i vaig haver de pensar-hi molt.
Tot va començar la nit del divendres en el qual el metge ens va donar els resultats. Us vaig escoltar parlar sobre l’operació i els seus riscos...
Al principi –ho haig de reconèixer- em donava una mica de por, però hi vaig rumiar tota la nit i al dia següent vaig tornar a la consulta a parlar amb el metge.
Ell es mostrà molt optimista i em donà un munt d’informació sobre l’operació i la gent que s’havia operat.
A casa, procurant que no em veiéssiu, vaig anar mirant tota la informació recollida i els únics inconvenients que veia eren que havia d’anar a Anglaterra i el risc de no passar l’operació amb èxit.
Tot i això, després d’uns dies de reflexió, vaig decidir comprar un bitllet d’avió amb destí Anglaterra.

I, ara, us escric aquesta carta per acomiadar-me de vosaltres. En quant l’acabi sortiré per la porta amb la motxilla a l’espatlla carregada d’esperança i amb moltes ganes de tornar aviat a casa.
Quan vosaltres la llegiu, jo ja estaré aterrant en un aeroport anglès o potser ja estaré arribant a la clínica.
No he tingut les forces necessàries per dir-vos res de tot això ni d’acomiadar-me...

Pare, tu has sigut un dels motius pels quals no he dit res. Sabia que no em deixaries operar-me, ja que sempre t’has oposat a l’operació i penses que sóc la teva nena –encara que fa temps que vaig complir la majoria d’edat-...
Només et dic que t’estimo, t’estimo molt. Ho has donat tot per mi i no sé com recompensar-te, crec que només continuant vivint et recompensaré. Per això m’opero, per viure molts anys més.

Mare, tu no ets menys que el pare, m’has donat la vida i t’estimo molt. Sempre has estat al meu costat i mai m’has deixat sola... T’estimo.

No vull que aquesta carta sigui un adéu per sempre, sinó un fins aviat. Tinc moltes ganes de viure i estic segura que l’operació anirà bé i aviat estaré amb vosaltres.
Quan acabeu de llegir aquesta carta no vull que discutiu més; si us plau, estimats pare i mare, no discutiu més.
Jo estic bé, però vosaltres m’heu de prometre que, si les coses fossin malament, mai us culpareu de res i continuareu amb la vostra vida sent els de sempre.

Com canvien els temps

Quan va obrir la porta es va trobar el nen allà, embadalit mirant la tele. Ni tan sols es va adonar de la presència de sa germana, que havia arribat de la facultat. Estava assegut a terra, i mirava la televisió sense pestanyejar, posant tanta atenció com si d’allà hagués de sortir un heroi que el transportés a un altre món. I és que la televisió s’havia convertit en un món a part, un món que havia canviat, i no quedava gaire clar si el canvi havia sigut per a millor.

La noia el va cridar i ell, quan al girar-se va veure de qui es tractava, va tornar a posar la seva atenció davant l’aparell. La noia, encuriosida per saber què era el que el mantenia tan ocupat, va apropar-se al televisor. Va veure un munt d’animalots que es barallaven. Li preguntà què veia, a la qual cosa el germà li va respondre Digimon. Atabalada, se’n va anar a la seva habitació.
Al cap d’un quart d’hora va arribar sa mare amb sa germana petita. Venia de fer esport i anglès. Veient-les entrar, des de la seva habitació, es continuava preguntant si no seria millor deixar que la nena anés al parc a jugar amb altres nens, tal i com havia fet ella quan era petita. No entenia perquè als pares d’avui dia els havia agafat la mania d’apuntar els nens a mil i una activitats i deixar-los sense temps per jugar.

La nena, de seguida que es va canviar de roba, va anar corrents a veure la televisió.
Es va barallar amb el seu germà pel comandament i, finalment, va poder canviar de canal. El nen marxà del menjador i es posà a jugar amb les seves joguines a l’habitació.
La noia va anar a la cuina, però abans d’arribar-hi es va aturar al menjador. La nena mirava la tele atentament. Li va preguntar què estava veient però no va obtenir resposta. Va mirar la tele i va veure un grup de noies adolescents que s’anaven de compres i es maquillaven pensant en la festa que farien aquella nit. Allò sí que la va atordir. Quan era petita havia vist dibuixos com Heidi, Marco, Les tres bessones o sèries com Cosas de casa, Padres forzosos... Sèries o dibuixos on no s’ensenyaven estereotips de nois que havien de ser seguits pels nens d’ara, o on s’ensenyaven missatges morals i de no violència. Però les sèries d’ara només ensenyaven nenes –cada vegada més petites– que s’havien d’anar de compres amb les seves amigues o que es preocupaven pel seu pes.
Tot allò eren sèries per crear una nova societat, una societat marcada per la imatge i pel consumisme. Per fer que el paper de la dona continués sent reservat, impedit pel masclisme, que deixava la dona com un objecte.

Veure allò li va produir una mena de sentiment estrany, que es va veure reflectit en l’acció d’apagar el televisor. Llavors sí que va escoltar a la seva germana protestant i preguntant-li perquè havia apagat la tele. Només va poder-li respondre “per avui ja n’hi ha prou d’això. Ves a jugar o a fer altra cosa.”
La nena, enfadada, va córrer a la seva mare a dir-li el que sa germana li havia fet. Però la mare no tenia temps d’estar per ella, així que la va dur al menjador i li va engegar la tele un altre cop, davant la mirada desconsolada de la noia, que va veure que la culpa no era únicament de la televisió, sinó que estava molt més a prop i era més greu.

Cap a on em porta aquest camí?

En una consulta d’un reconegut psicòleg, una dona –que acudeix sovint a la consulta- intenta solucionar els seus “problemes”. La dona –que fa uns mesos s’ha separat del seu marit- quan travessa la porta, s’asseu i comença a parlar amb el psicòleg sent com els seus problemes es van fent més petits.
Sempre fa el mateix: truca a la porta i entra tímidament, li dóna la mà al metge, s’asseu, contempla els diversos títols que hi ha penjats a les parets, els prestatges plens de llibres ben enquadernats... i comença a parlar:

• Miri doctor, no sé què em passa. Últimament estic tenint uns somnis molt estranys. Ahir mateix, vaig tenir un d’aquests somnis i m’agradaria que m’ajudés. Li explico en un moment.

El metge ja no es sorprèn, des de que es va separar del seu marit ve a la consulta i li conta tot el que sent, hi ha dies que desitjaria no prestar-li atenció però sap que aquesta és la seva feina i l’ha de fer. Calla i deixa que la dona parli.
En aquell moment, la dona es recolza al seient i tanca els ulls. Llavors comença a recordar el seu somni:
“Estava jo molt tranquil·la a la feina quan, de sobte, el meu cap em va dir que havia d’anar-me’n de viatge de negocis tres dies a Alemanya. Per fer això havia d’agafar el vol de les 15:25 i tenia el temps just per anar a l’aeroport. Jo no hi volia anar, els avions no m’agraden, quan hi pujo penso que alguna cosa passarà. Llavors li comento al meu cap i ell, amb un mig somriure a la cara, em diu que és molt important i si no el puc fer m’acomiada. Després començo a posar-me molt nerviosa, i de camí a l’aeroport, em perdo i em trobo en un camp.
Quant més avanço més àrida es fa el terra, fins que arriba un moment que em trobo sola enmig d’un desert. La desesperació augmenta cada segon, crido demanant ajuda però ningú respon. Llavors començo a plorar i, amb les meves llàgrimes, la vegetació surt lentament i cobreix la sorra.
Continuo caminant per camp a través i em trobo un camí, un camí que no s’acaba mai... I així tota l’estona, caminant i caminant per un camí sense límits.”

El metge s’ha quedat bocabadat i intenta dissimular mentre es posa les ulleres. Fa un cop d’ull a l’historial de la seva pacient.

• Doctor, què li ha semblat? Em pot ajudar? Cada nit que somio aquestes coses em quedo malament perquè...
• Bé, el que jo crec que li passa és que en aquests somnis vostè es troba amb totes les coses que li fan por. Això és molt típic, es tracta de [...]

En aquell moment la dona el talla, tot el que li diu el metge li sona a xinès i ja sap el sentit dels somnis:

• Sí, sí, tot això està molt bé. Però jo no vull saber el sentit del somni, ja ho sé, m’he passat tot el dia pensant-ho i he arribat a la mateixa conclusió que vostè. Jo el que vull saber és cap a on porta aquest camí, el del somni. Per moltes voltes que li he donat, no he pogut descobrir-ho i tampoc sé què representa. Vostè què pensa? Cap a on porta aquest camí?

Ara sí que l’ha agafat desprevingut, mai li havia passat una cosa així. En tots els anys que porta en aquesta professió mai havia tingut una dona així.
La primera cosa que se li passa pel cap és que tot és una broma, però veient la cara de la dona ho descarta. Llavors és veritat, la dona ha vingut per preguntar-li què vol dir un camí interminable en un somni! I ell què sap què vol dir aquest camí! La gent es passa per la seva consulta per depressions, problemes o coses per l’estil... Mai per fer-li una pregunta d’aquestes! Ell ha estudiat psicologia però mai li han explicat un cas com aquell...
No sap què fer, ni què dir-li, li agradaria enviar-la a passeig però sap que és una de les seves millors clientes ja que ve molt sovint a la consulta.
La dona es comença a impacientar:

• Doctor, que no sap el que vol dir aquest camí?
• Sincerament, senyora, no sé què dir-li. Un camí interminable... Potser vol dir que no sap a on vol anar, no té clar què vol fer a la vida...

I, abans que el deixi terminar, la dona s’aixeca contenta i li diu:

• Moltíssimes gràcies doctor. És clar! Com no ho havia pensat abans? Sap què em passa? És que des de que hem va deixar el meu marit em sento una mica desorientada i no sé què fer a la vida. Ja em quedo molt més tranquil·la. Fins un altre dia.

La dona li dóna la mà, s’acomiada i surt tancant la porta molt a poc a poc.
El doctor, desorientat, truca a la seva secretària i li diu que no li passi més visites, avui es pren el dia lliure.
Surt de la consulta i es dirigeix a la cafeteria més propera, s’asseu i pren un cafè mentre llegeix el diari.
Per uns moments, se sent més tranquil però sap que demà o a l’altre la dona que li ha desajustat el dia tornarà, i s’esgarrifa al pensar què li dirà la pròxima vegada...